domingo, 24 de marzo de 2013

La Mort (3)



La personificació de la mort

Fent referència a Baudelaire, el spleen es pot considerar una de les personificacions de la mort del poeta maleït. La melancolia, l’avorriment, un poeta quiet, sense moure’s, amb la mirada perduda en l’infinit. Un home que està quiet és un home mort. Un dels escriptors que va influenciar en gran part a Baudelaire, va esser Edgar Allan Poe, al qui va traduir extensament. Poe personifica la mort en subjectes u objectes palpables. En el “Gat negre”, el malefici, la destrucció i la mort es representen amb un gat negre. Tot i que aquest roman impassible davant la autodestrucció i la decadència del personatge principal, que sota els efectes de la embriaguesa i la bogeria acaba amb tot allò que estima; sembla que el gat és el culpable de tot. El gat actua com la mort en les nostres vides: sempre està allà, mirant-nos, estudiant-nos, esperant el moment per abraçar-nos i dur-nos al món de les tenebres. Igual que el protagonista intenta matar al gat però sempre apareix un altre, no podem acabar amb la mort. La mort, tot i ser una afirmació estranya i contradictòria, és immortal. La mort no pot morir, sempre està allà. En un altre dels contes de Poe “El cor delator” la mort es personifica en el batec del cor de l’avi, que jeu mort sota el terra del seu propi assassí. El conte està altament vinculat amb el del gat negre, ja que en els dos casos la bogeria del personatge augmenta a causa de la quietud incanviable de la personificació de la mort. Els dos protagonistes no tenen les eines físiques ni mentals per a lluitar contra la culpa i penedir-se i sotmetre’s a la mort és l’única sortida. Ja sigui com un esser infrangible, la personificació com a home encaputxat amb la dalla o l’àngel de la resurrecció que ens ha de dur al món dels esperits, la mort sempre hi és i sempre hi serà per molt que ens vulguem amagar d’ella.

Portant una vida bohèmia, carregada de luxes i seguint el lema Carpe diem; com vagant pel món en busca del descans etern; com patir en aquesta vida mortal esperant la redempció d’un ésser superior que ens cuidi en l’altre vida; com el que basa la seva existència creient que no hi res a l’altre barri; a tots ens arriba l’hora, i és inevitable. El que tots intenten en l’últim sospir, amb l’últim moment, just abans de que l’anima ens abandoni és tenir un pensament agradable que ens acompanyi en la llarga i prospera mort.  

La Mort (2)



La mort invisible 

Llavors, perquè li tenim tanta por a la mort?. L’home per la seva naturalesa física té com a sentit primari, però no com a més desenvolupat, la vista. Per a l’home, veure és creure. Com va dir Sant Tomàs “no creuré en la resurrecció de Jesús fins que no li fiqui el dit a la ferida”, no es refereix a tocar-lo si no a veure’l amb els propis ulls. Això és el que fa que la mort ens causi terror. No poder-la veure ni tocar, els esperits, la foscor, les amenaces invisibles, les malalties terminals... tot allò que no podem veure ens crea angoixa i ens fa por, i tot està relacionat amb la mort. Potser per això precisament ens fan por les coses que no veiem, perquè estan implícites en la mort. La vida és ser , la mort és no ser. El que no veiem no és per això ho relacionem amb la mort. Baudelaire a  Le peintre de la vie moderne” expressa, amb el narcisisme del Dandy, que un home a de veure’s sempre per sentir-se viu: “ ha de viure i dormir davant d’un mirall” per no caure en el spleen, que és com caure en la mort. El spleen no és anàleg a la “melancolia romàntica”, sinó a l’ anomenat mal de vivre identificable amb el tedi. Per Baudelaire, el tedi (l’ennui) és el “mal absolut”. Aquest mal absolut és la mort per antonomàsia. És l’enemic natural del Dandy. Aquest personatge, que només pensa en si mateix, vol viure jove i bohemi per sempre. Rebutja la mort, perquè la vida mortal no és un preludi de la vida eterna, com creuen els religiosos (quasi totes les religions creuen que el patiment en la vida es veu recompensat després de la mort, ja sigui en el paradís o en una reencarnació). El Dandy no vaga pel món com les vídues de Baudelaire, vol gaudir al màxim; Carpe Diem. En les Tentations, ou Éros, Plutus et la Gloire; Baudelaire mostra els plaers als que aspira el que no vol deixar aquest món: Viure per sempre amb amor i gloria. Fa referència al que explicava anteriorment, el que creu que l’amor és immortal viu per sempre.

viernes, 22 de marzo de 2013

La Mort (1)



La mort, Tànatos, l’esquelet i la dalla, la parca, Anubis, Osiris, l’ombra, el descans etern... hi ha moltes formes d’anomenar la mort i n’hi ha moltes d’altres d’interpretar-la, però, que és la mort en realitat?. Segons el diccionari de la RAE (Real Acadèmia Espanyola) la mort “és, en essència, l’extinció del procés homeostàtic i per tant la cessació o fi de la vida”. El fi de la vida. L’única cosa que fa que un ésser viu deixi de ser-ho. 


La mort i l’amor 

La mort sempre s’ha considerat el pitjor càstig, per excel·lència, que pot rebre un esser humà. Es diu que el patiment, l’aïllament o l’empresonament són més cruels que la pròpia mort, però cal dir, que el fi de la vida és l’únic càstig irreversible. Hi ha molts casos en que l’home ha desitjat la mort pels casos anteriors i un dels utilitzats àmpliament a la literatura a totes les èpoques, és la mort per amor. L’amor i la mort estan profundament lligats en la literatura. Baudelaire a “La mort del amants” descriu la sepultura dels dos éssers estimats junts com una mena de lloc de descans etern perfecte. Un lloc agradable com el paradís per abandonar la vida: Et plus tard un Ange entr'ouvrant les portes. Viendra ranimer, fidèle et joyeux. Les miroirs ternis et les flammes mortes”. L’àngel de la mort reanimarà els cors dels amants (les torxes) per a que visquin a la vida eterna. Com que l’amor es considera immortal, la mort no te cap sentit més que el de viure per sempre, pels amants. Per tant creure que la vida segueix desprès de la mort, invalida tot el seu caràcter essencial i que la defineix; ergo en l’amor la mort no existeix. Aquesta reflexió pot aplicar-se també, a casos com el que vol morir per soledat, dolor psíquic o impotència per dur una vida normal (ja sigui per problemes físics com mentals), però aquests individus han de creure que hi ha alguna cosa millor després de la vida que pateixen. A “Les Vídues”, Baudelaire mostra com és un amant quan l’altre perd la vida. Com és i que expressa una vídua quan està sola en el món: “Elle était évidemment condamnée, par une absolue solitude, à des habitudes de vieux célibataire...”. Un individu que vaga pel món esperant que li arribi l’hora i pugui reunir-se amb el seu difunt estimat. La mort no té sentit en l’amor.

domingo, 17 de marzo de 2013

Adaptación de Romeo y Julieta



Personajes
Casa Real Española
Rey Felipe de Borbón y Grecia – Reina Letizia Ortiz Rocasolano
Heredero: S.A.R. el Príncipe de Asturias, don Julio de Borbón y Grecia (16 años)

Casa de Windsor
Rey Guillermo V - Kate Middlenton
Heredero: S.A.R. Príncipe Romeo de Gales (16 años)

Casa de Grimaldi
Príncipe Alberto II de Mónaco
Heredero: Alexandra Paris de Mónaco (14 años)

Papa: Juan Pablo III
 


História: "Julio y Romeo, la crisis de la realeza"

            Nos situamos en el año 2026. Europa acaba de salir de la crisis del 22 (crisis provocada por la soberanía de los partidos de derecha y ultraderecha que presidían los principales países de la Unión Europea). Actualmente el socialismo y la ultraizquierda domina toda Europa, gracias al cambio radical de mentalidad de los ciudadanos que votaron en masa en las últimas elecciones, para dar la vuelta a la crisis de los últimos años.
            El gobierno de España, presidido por la coalición de Izquierda Unida (38%) y el Partido Socialista Obrero Español (22%), encabeza el cambio hacia la nueva era. En el Reino Unido el Partido Laborista alcanzó la mayoría gracias a la coalición con los nuevos partidos antimonárquicos. Un aire neocomunista y antimonárquico se apodera de la U.E. Las casas reales del antiguo continente y el recién nombrado Papa Juan Pablo III (el primer Papa negro de la historia) deciden reunirse en Mónaco para decidir sobre su futuro. Durante la fiesta los 3 reyes más poderosos: Felipe de Borbón y Grecia de España, Guillermo V de la casa de Windsor y Alberto II de Mónaco deciden que la única manera de permanecer en sus tronos y asegurar la soberanía de sus herederos es unir 2 de las 3 casas reales. La decisión pertenecerá a Alexandra Paris de Mónaco, hija mayor y heredera del principado de Mónaco, quien tendrá que casarse con el Príncipe Romeo de Gales o con el Príncipe de Asturias Don Julio de Borbón. Los tres futuros herederos se conocen durante la fiesta pero, en contra de los planes de los reyes, los que se enamoran nada más verse son los dos jóvenes pretendientes. En un descuido de los familiares, Julio y Romeo se escapan por los jardines del palacio y se declaran su amor. Julio, el más sensato de los dos, decide que aprobarán el deseo de Paris y que mantendrán su amor en secreto por el bien del futuro de sus monarquías. Romeo, en desacuerdo con la idea de su amante, se emborracha y monta una escena en medio de la fiesta. Con una de las espadas que decoran el salón de palacio, Romeo reta a todo aquel que se le cruza por delante. Tambaleándose y con desafortunado acierto, hiere de gravedad a dos comensales y al Jefe de Seguridad de la Casa de los Grimaldi. Romeo es rechazado por su familia y desterrado a EE.UU.
            Para arreglar todo lo ocurrido y encontrar una solución, Julio se reúne en secreto con Juan Pablo III para pedirle consejo. Las ideas renovadoras del nuevo Papa y la inclusión de los gays a la Iglesia Católica permiten el enlace de los amantes. Aconseja a Julio que finja su muerte en un accidente de tráfico y así poder reunirse con Romeo en el exilio. El plan se lleva a cabo y con el coche oficial de los Borbón en llamas y un cadáver con una copia exacta de la dentadura de Julio, se inicia el engaño. Paralelamente el Papa le envía un correo electrónico al desterrado Romeo para explicarle su plan y esconde a Julio en el Vaticano. Romeo harto de recibir e-mails con amenazas de muerte de fanáticos antimonárquicos, activa el control anti-spam y solo recibe correos de sus más allegados. Al enterarse de la muerte de su amante por las noticias de la Fox, compra un frasco de cianuro y se planta delante del vaticano. Gritando a los 4 vientos se bebe el frasco y muere en medio de la Plaza de San Pedro. Julio sale corriendo de la Basílica pero no llega a tiempo para salvar a su amante. Desolado al lado del cadáver, le arrebata el arma a uno de los guardias papales y se quita la vida.
            El escándalo sacude al mundo entero y las principales potencias deciden hacer un referéndum para mantener o abolir todas las casas reales. El escrutinio desvela un rotundo “no” con el 87% de los votos en contra de las monarquías.