miércoles, 6 de marzo de 2013

La Frase del Día


“ Si quiero ver una película y no esta hecha, tendré que hacerla yo” – L. Piedrahita

La Metamorfosis: un insecte que vol ser estimat


Qui no s’ha sentit mai un bicho raro. L’home és un animal i com a tal tendim a no relacionar-nos amb animals que no són de la nostra espècie (si no és per a dominar-los). Tot i que d’espècie humana només n’hi ha una, quan una persona no s’inclou en el concepte que nosaltres considerem “normal” la deixem de banda, l’ignorem o inclús la depreciem o abusem d’ella. Al pati de l’escola, a classe, a la feina, a la família... Sempre busquem un lloc o un grup on introduir-nos, i podem variar la nostra essència, la nostra manera de pensar o la nostra forma de ser perquè ens acceptin. Ser una persona solitària està mal vist i ens veiem obligats interactuar amb la resta de la humanitat per sentir-nos més complets, per sentir-nos be amb nosaltres mateixos. No hem de ser valorats per la quantitat de gent que coneixem o per la quantitat d’amics que tenim; si haguéssim de buscar una xifra per calcular el grau d’estimació la trobaríem en la quantitat de gent que assistiria al nostre funeral. Però ni tan sols així, ja que una persona molt popular o mediàtica sempre tindrà més afluència de públic que un home senzill de poble, tot i què el segon segurament era més estimat pels qui l’envoltaven. Necessitem amor per naturalesa, necessitem ser estimats però encara més saber que som estimats. Hi una frase molt típica que diu: “sé que m’estimes però vull que m’ho diguis” Un fill sap que el seu pare se l’estima però necessita que li ho demostrin, sinó, cau en el parany de pensar que no ho fa o fins i tot que l’odia. Però ser ignorat és pitjor que ser odiat. En el llibre “el Club de la lucha” plantegen una pregunta per aquesta resposta: “Per a Déu no som res, aconseguir que Déu ens estimi pels nostres actes és gairebé impossible, per tant què és millor: que Déu ens ignori o que ens coneix-hi per lo dolents que som?”  La pitjor ofensa és ser ignorat. El primer que penses quan et perds o et segresten o estàs lluny dels teus éssers estimats és si estaran pensant en tu, si t’estaran buscant o si t’enyoren. Som esclaus de la societat, sense ella no tenim raó de viure. Molts cops pensem en desaparèixer o què be que estaríem en una illa deserta sense que ningú ens molestés, però és una sensació falsa. Volem desaparèixer perquè ens busquin, volem deixar de parlar amb algú perquè ens parli, volem fer coses bones perquè ens valorin no només pel fet de que són bones. Es igual que ens valori un jurat, un amic, un desconegut o Déu. No volem ser un insecte insignificant, volem ser algú per algú.

Reflexió de "Metamorfosis" de F. Kafka