domingo, 24 de marzo de 2013

La Mort (3)



La personificació de la mort

Fent referència a Baudelaire, el spleen es pot considerar una de les personificacions de la mort del poeta maleït. La melancolia, l’avorriment, un poeta quiet, sense moure’s, amb la mirada perduda en l’infinit. Un home que està quiet és un home mort. Un dels escriptors que va influenciar en gran part a Baudelaire, va esser Edgar Allan Poe, al qui va traduir extensament. Poe personifica la mort en subjectes u objectes palpables. En el “Gat negre”, el malefici, la destrucció i la mort es representen amb un gat negre. Tot i que aquest roman impassible davant la autodestrucció i la decadència del personatge principal, que sota els efectes de la embriaguesa i la bogeria acaba amb tot allò que estima; sembla que el gat és el culpable de tot. El gat actua com la mort en les nostres vides: sempre està allà, mirant-nos, estudiant-nos, esperant el moment per abraçar-nos i dur-nos al món de les tenebres. Igual que el protagonista intenta matar al gat però sempre apareix un altre, no podem acabar amb la mort. La mort, tot i ser una afirmació estranya i contradictòria, és immortal. La mort no pot morir, sempre està allà. En un altre dels contes de Poe “El cor delator” la mort es personifica en el batec del cor de l’avi, que jeu mort sota el terra del seu propi assassí. El conte està altament vinculat amb el del gat negre, ja que en els dos casos la bogeria del personatge augmenta a causa de la quietud incanviable de la personificació de la mort. Els dos protagonistes no tenen les eines físiques ni mentals per a lluitar contra la culpa i penedir-se i sotmetre’s a la mort és l’única sortida. Ja sigui com un esser infrangible, la personificació com a home encaputxat amb la dalla o l’àngel de la resurrecció que ens ha de dur al món dels esperits, la mort sempre hi és i sempre hi serà per molt que ens vulguem amagar d’ella.

Portant una vida bohèmia, carregada de luxes i seguint el lema Carpe diem; com vagant pel món en busca del descans etern; com patir en aquesta vida mortal esperant la redempció d’un ésser superior que ens cuidi en l’altre vida; com el que basa la seva existència creient que no hi res a l’altre barri; a tots ens arriba l’hora, i és inevitable. El que tots intenten en l’últim sospir, amb l’últim moment, just abans de que l’anima ens abandoni és tenir un pensament agradable que ens acompanyi en la llarga i prospera mort.  

La Mort (2)



La mort invisible 

Llavors, perquè li tenim tanta por a la mort?. L’home per la seva naturalesa física té com a sentit primari, però no com a més desenvolupat, la vista. Per a l’home, veure és creure. Com va dir Sant Tomàs “no creuré en la resurrecció de Jesús fins que no li fiqui el dit a la ferida”, no es refereix a tocar-lo si no a veure’l amb els propis ulls. Això és el que fa que la mort ens causi terror. No poder-la veure ni tocar, els esperits, la foscor, les amenaces invisibles, les malalties terminals... tot allò que no podem veure ens crea angoixa i ens fa por, i tot està relacionat amb la mort. Potser per això precisament ens fan por les coses que no veiem, perquè estan implícites en la mort. La vida és ser , la mort és no ser. El que no veiem no és per això ho relacionem amb la mort. Baudelaire a  Le peintre de la vie moderne” expressa, amb el narcisisme del Dandy, que un home a de veure’s sempre per sentir-se viu: “ ha de viure i dormir davant d’un mirall” per no caure en el spleen, que és com caure en la mort. El spleen no és anàleg a la “melancolia romàntica”, sinó a l’ anomenat mal de vivre identificable amb el tedi. Per Baudelaire, el tedi (l’ennui) és el “mal absolut”. Aquest mal absolut és la mort per antonomàsia. És l’enemic natural del Dandy. Aquest personatge, que només pensa en si mateix, vol viure jove i bohemi per sempre. Rebutja la mort, perquè la vida mortal no és un preludi de la vida eterna, com creuen els religiosos (quasi totes les religions creuen que el patiment en la vida es veu recompensat després de la mort, ja sigui en el paradís o en una reencarnació). El Dandy no vaga pel món com les vídues de Baudelaire, vol gaudir al màxim; Carpe Diem. En les Tentations, ou Éros, Plutus et la Gloire; Baudelaire mostra els plaers als que aspira el que no vol deixar aquest món: Viure per sempre amb amor i gloria. Fa referència al que explicava anteriorment, el que creu que l’amor és immortal viu per sempre.